Tercer segona

He fet les maletes. Ara em trobareu en aquest nou Tercer segona. M’hi acompanyareu, oi? 

[@more@]

Tweet

El Quim allarga els braços i atrapa amb les mans tot el que li queda a l’abast. I les ulleres… Les ulleres corren un greu perill a prop seu. Tu vigiles, perquè t’ho veus a venir, però no te n’adones, que ja te les ha ben agafat i no hi ha manera que les deixi anar. Has de permetre que te les tregui del tot perquè no te les abonyegui estirant-les, i després anar-li fent obrir els dits, que estreny amb força, per aconseguir rescatar-les indemnes. I vas pensant ai la mare, que d’aquesta no les salvo. Per això em sembla que el més intel·ligent és que quan torni a agafar-lo a coll, o a jugar-hi, o a fer-li petons, o a asseure-me’l a la falda, abans em tregui les ulleres i me les trenqui jo mateixa. Serà la manera definitiva de deixar de patir-hi. [@more@]

Tweet

Quan era petita, de gran volia ser Sebastià Sorribes, perquè m’ho passava pipa amb les seves novel·les infantils, com les entranyables El zoo d’en Pitus, Viatge al país dels lacets o La cinquena gràcia de Collpelat. Més endavant va venir Joaquim Carbó i les seves La casa sota la sorra o La casa sota el gel. I després tants altres, perquè afortunadament, a casa sempre hi ha hagut llibres. Penso en el meu pare mirant-me de cua d’ull i comentant: “Aquesta nena no llegeix llibres, els devora!”. I també recordo la meva germana petita, demanant-me que juguéssim juntes i rondinant perquè jo me la treia de sobre si estava immersa en qualsevol lectura.

La meva afició d’escriure, doncs, neix de la meva afició als llibres. Esperava amb candeletes els concursos de Sant Jordi de l’escola i l’institut, perquè em brindaven una ocasió fantàstica per escriure. També em vaig presentar a altres certàmens literaris, generalment del barri, i vaig esgarrapar-hi algun premi. Alguna vegada, presa de l’eufòria per una novel·la que m’havia entusiasmat, prenia la determinació fulminant d’escriure’n alguna de similar, si bé mai no anava més enllà d’unes quantes ratlles o uns quants esquemes, perquè em quedava encallada. Ja més grandeta, només dos projectes van començar a prendre cos. Un era un poemari amb un fil argumental amorós de teló de fons. I l’altre, un recull de contes que tenien la intenció de dibuixar amb perfils força definits personatges que resultessin propers. De fet, un dels contes que anava en aquesta línia el vaig arribar a presentar a un premi juvenil convocat per La Magrana, i me’l van publicar i tot, inclòs en el recull de contes guanyadors de les diferents categories. Poemes esparsos i contes mig embastats d’aquests dos projectes encara són en un calaix de casa, en un estat de letargia indefinit i probablement infinit. Després d’això, el meu marit, quan encara no ho era, em va enredar en un espectacle de petit format que tenia com a plat fort els arranjaments de cançons populars catalanes per a guitarra de Miquel Llobet. La meva feina era intercalar entre les peces textos originals que tinguessin a veure amb la lletra de les cançons. No passaran a la història de la literatura ni de lluny, però allà han quedat, redactats amb urgència per un termini inajornable, però també, per què no dir-ho, amb una espurna d’il·lusió.

I llavors… llavors la Bel em va descobrir els blogs. En tenia un de fantàstic, deliciós, que malauradament fa poc vaig trobar clausurat. Li n’hauré de demanar explicacions, perquè em tenia subjugada. A més del seu, em vaig aficionar a llegir assíduament el del vigilant del far i el de la Roser Iborra, perquè tracten les paraules amb la cura i l’afecte que es mereixen. Va ser aleshores que em vaig decidir a obrir-ne un. Vaig pensar que seria una bona excusa per tornar a escriure, ni que fos una mica. I aquí continuo, més d’un any després. Vull pensar que el meu Tercer segona també va donar una empenteta a l’Albert, la Marta, el meu marit i la Cris perquè encetessin els seus blogs respectius, tot i que l’Albert acabés tancant la paradeta i la Marta s’ho estigui plantejant. La Cris fa poc que ha començat la seva aventura, però m’agrada veure la constància i l’entusiasme que hi posa; m’ensumo que el seu blog no serà pas flor d’un dia. Per la seva banda, el meu marit l’utilitza bàsicament per escriure en moments d’il·luminació metafísica. Ah! I em descuidava en Xevi, que des que vam plegar de la Facultat estava desaparegut. I de l’Eloi.

Sé que tinc familiars, però sobretot amics, que em llegeixen. I no us ho negaré, em fa contenta, i alhora em ruboritza un puntet, que segueixin els meus escrits. El blog s’ha convertit, una mica, en un pont de paraules entre ells i jo. Paraules que potser, d’una altra manera, qui sap on pararien.

[@more@]

Tweet

El mètode del doctor Estivill consisteix a crear unes rutines molt fixades associades al son, de manera que el petit acabi copsant per si sol que és hora d’anar a dormir. Al final, el nen no necessita l’ajuda dels pares per adormir-se, perquè entén que arribada la nit, després d’una estona agradable i relaxada amb ells, ha arribat el moment d’anar al llit, i s’ha d’adormir pels seus propis mitjans. Però mentre el menut encara no capta la rutina, els plors i la desesperació s’apoderen d’ell dins del bressol. Has d’anar a parlar-hi amb dolçor a petits intervals de temps perquè s’adoni que no te n’has desentès, i encara que no calli, tornar a sortir de la cambra al cap d’uns segons. Veure’l d’aquella manera, no poder agafar-lo ni tocar-lo, i haver de mostrar-te tranquil i segur, us asseguro que no és gens fàcil. A més de tot això, durant el dia els horaris de menjar i dormir també s’han de pautar. Ja no s’hi val que cada cop que rondini te’l posis al pit. Ha de quedar clar que els teus mugrons serveixen per a alletar-lo, no per a fer-li de xumet.

La primera nit va ser un horror. Aguantar aquells plors desconsolats era terrorífic. Crec que si hagués estat sola no ho hauria pogut tirar endavant. Primer va passar mitja hora inacabable plorant al bressol abans no es va adormir. I al cap de tres hores, es va despertar i va trigar cinquanta minuts interminables a agafar el son. Cap a les sis del matí, un altre cop a plorar, aquest cop uns vint minuts. Quin neguit, mare de Déu Senyor. Et jures a tu mateixa que si el mètode no funciona, t’encarregaràs personalment de deixar clar al doctor Estivill que amb tu no s’hi juga. “Demà”, em deia el meu marit, “penso fer-li més petons i més abraçades que mai…”. Ens miràvem sentint-nos culpables mentre el Quim cridava i cridava.

L’endemà, el pobre Quim tenia els ulls vermells d’haver plorat tant, i s’havia quedat afònic. Feia una peneta… L’abraçàvem, li fèiem petons, jugàvem amb ell i li explicàvem que tot això era perquè havia d’aprendre a dormir. Ens somreia, i pensàvem alleujats que per sort encara no ens odiava. Aleshores arriba la segona nit, i tornem a posar en marxa el ritual establert. Què passarà avui?, et preguntes esporuguida. Doncs passa que contra tot pronòstic el Quim triga només tres minuts a adormir-se, i dorm tongades de cinc hores. I tu també. Ja no recordaves què era dormir tantes hores de cop! Que bé s’està entre els llençols somiant en els angelets…

Encara no hem acabat el programa del mètode Estivill, però els resultats han estat fulminants en només dos dies. El Quim té uns horaris establerts. Menja quan ha de menjar, juga i surt a passejar quan toca, i dorm quan és l’hora de dormir. Dorm dues migdiades de dia, i de nit dorm tongades llargues. Jo i el meu marit, per fi, dormim com Déu mana. I llavors, quan ja veus la llum al final del túnel, penses que tenir un segon fill aviat potser no és tan mala idea.

Podeu llegir la versió del meu marit aquí.

Aquesta sèrie de tres articles està dedicada a la Sandra i a l'Ignasi.

[@more@]

Tweet

Arriba un dia que recapitules i et preguntes en quin moment el teu fill va començar a prendre’t el pèl. Perquè és clar, no pot ser que de nit et llevis cinquanta vegades, i que cada cop el menut faci només dues xuclades ridícules, i torni a quedar-se fregit. I amb el temps, la situació s’agreuja. El primer mes, s’adormia tan bon punt deixava de menjar. Es despertava cada hora o hora i mitja, d’acord, però almenys tornava a adormir-se de seguida. Però ara… Ara hi ha cops que triguem tres o quatre hores a adormir-lo quan es fa fosc. Com que ja no s’adorm amb el pit, provem nous sistemes: passejar-lo a coll indefinidament pel passadís, bressolar-lo, agombolar-lo tot cantant, passejar-lo pel pis dins del cotxet, deixar-lo plorar cinc minuts per veure si capta el missatge. L’últim sistema que vam dissenyar el vaig batejar com el vaixell víquing. Recordeu l’atracció en què un vaixell dibuixa mitja circumferència amb un moviment pendular? Doncs bé, el meu marit ficava el Quim al portabebès, n’agafava la nansa, i li feia fer aquest moviment fins que el nen tancava els ulls. Musculació de bíceps sense necessitat de gimnàs (el nen ja pesa més de vuit quilos). Aleshores esperàvem cinc minuts i el dúiem al llitet.

De tota manera, utilitzéssim el sistema que utilitzéssim semblava que el matalàs generés una descàrrega elèctrica en contacte amb el Quim, perquè tot i que estigués dormint com un soc, així que notava que el deixàvem al bressol, al més lleu contacte amb els llençols obria els ulls com fars. I sant tornem-hi. El veies cansat, però es resistia a dormir fins al límit de les seves forces. Tant de dia com de nit.

I és clar, tu estàs cansada perquè fa quatre mesos i mig que no dorms més de dues hores seguides a la nit, i et passes el dia amb el nen al pit. I un dia et fa llevar-te a les sis, i et poses a plorar en silenci de pur esgotament. I un altre dia et desperta a les tres, i encara que ell s’adorm de seguida, tu, dels nervis de pensar que al cap de no res tornaràs a estar dempeus, no acluques l’ull. I tu, que no acostumaves a tenir mal de cap, comences a tenir-ne. I ja no et desperta només el nen: quan el teu marit es belluga al llit, o comença a respirar una mica més fort, també et despertes. I el teu marit s’ofereix per donar-li el biberó un cop a la nit, perquè tu puguis dormir, si hi ha sort, tres o quatre hores seguides. I cada vespre la mateixa història: amb tota la santa paciència, s’encarrega ell de provar d’adormir-lo de mil maneres possibles, un ritual que dura hores. I tots dos comenceu a recordar vagament que hi havia una cosa, que et sembla que es deia sexe, que no estava pas malament. I penses que per sort són vacances i no aneu, a més d'esllomats, atabalats per la feina. I llavors reacciones i dius al teu marit que quan t’incorporis de nou a la feina, un parell de dies per setmana te n’aniràs a dormir a cals teus pares, perquè si no, no t’aguantaràs dreta.

Mentre la situació va empitjorant, la gent del teu entorn t'assessora. Uns t'asseguren que a poc a poc els horaris del nen s'aniran regularitzant per si sols, perquè el seu fill als tres mesos va començar a dormir com un liró. Aleshores et fa l'efecte que veus la llum, però després mires el calendari i els comptes no surten. O un company de feina et plany perquè la seva filla, fins als cinc anys, va tenir problemes per dormir. Llavors sents una gota de suor freda per l'espinada, perquè potser també t'ha tocat la rifa. O el teu germà, que té un nen, recorda que existeixen unes herbes que ajuden a calmar els nadons. Però les proves, i res de res. O els sogres et comenten que quan el menut s'atipi de valent al vespre, caurà rodó. Tu procures que el Quim engoleixi un bon sopar, però no fa efecte.

Quan tornem a tenir cita amb la pediatra, ens pregunta com va tot. “Oh, ell encantat de la vida. Està guapo, gran, espavilat i fort. Però nosaltres estem fets pols perquè no dormim ni gota.” I ella ens diu que no és que en sigui una partidària al cent per cent, però que pensem a provar el mètode del doctor Estivill. Ens adverteix, però, que si decidim posar-lo en pràctica ho hem de fer al peu de la lletra, perquè si no farem patir el menut en va. Que n'hem d'estar convençuts, perquè si no, no servirà de res. I l'endemà, comprem el llibre del doctor Estivill i ens el llegim d'una tirada. El pròleg assegura que el mètode funciona en un 96% dels casos. Fins i tot abans de considerar que aquest elevat percentatge pot ser només un reclam, ens descobrim pensant, alarmats, que potser formem part del quatre per cent restant.

[@more@]

Tweet

Ens separa només una porta, oberta quatre dits. En una banda hi som nosaltres dos, amb el cor encongit, cronòmetre en mà. Ens mirem als ulls buscant confort mutu, però continuem angoixats. Sospirem. Quant falta? Miro la paret del menjador com si hi cerqués respostes. Passejo nerviosa pel passadís. El meu marit mira fixament la secundera, més lenta que mai.

A l’altra banda, dins de l’habitació, hi ha el Quim. És al bressol. Està vermell, agita braços i cames amb desesperació, i s’esgargamella a més no poder. Els brams ressonen per tot el pis i glacen la sang. Plora i plora i plora perquè no entén què passa. Es pregunta per què no l’agafem com sempre que plora.

El meu marit em va avisant. Un minut. Dos minuts. Tres minuts. Ara toca entrar a la cambra. Hem d’acostar-nos al bressol sense tocar el Quim, dir-li amb paraules dolces que no passa res, que ha de descansar, que és l’hora de dormir. Però no sembla tranquil·litzar-se. El panorama és esborronador. Està histèric. No para de cridar a ple pulmó, fora de si. Veure’l així i no poder tocar-lo ens esquinça per dins. Voldríem agafar-lo en braços, agombolar-lo, menjar-nos-el a petons perquè es calmi. Però sabem que seria contraproduent. Hem de ser forts i sortir de nou de l’habitació. Encara que esqueixats en mil bocins. Què ens ha dut fins aquí? Fins a haver de suportar cinquanta esfereïdors i inacabables minuts de plor ininterromput del nostre fill de quatre mesos i mig?

Quan el Quim va néixer, al principi, trobàvem del tot normal que si fa no fa cada hora somiqués. Ens dèiem: té gana. Una criatura acabada de néixer, que ha de fer-se gran i forta, ens semblava lògic que volgués menjar sovint. Havíem decidit donar-li el pit, que és el més recomanable. I com que tant els metges de l’hospital com la pediatra, seguint la tendència actual, ens van explicar que li havíem de donar menjar a demanda, tenia tot el sant dia i tota la santa nit el Quim amorrat al pit. El cert és que creixia com una carabassera. “No m’estranya que es criï així de bé, aquest! Es passa el dia halant!”, ens deia tothom.

Jo, que sempre he dormit set o vuit hores d’una tirada, m’havia de llevar de nit cada hora, o hora i escaig, a alletar-lo; de vegades, fins i tot trigava menys d’una hora entre presa i presa. Els primers dies ho feia de bon grat, malgrat les seqüeles del part (un mal d’esquena horrorós, i els punts que em tibaven), i unes estries als mugrons que em feien veure les estrelles. Al capdavall, només calia mirar aquell nen tan preciós per adonar-se que estava ben sa. I els meus dolors eren molèsties que al cap de pocs dies ni recordaria. A més, el meu marit m’ho feia tot més passador.

Efectivament, em vaig refer de seguida. Però el Quim continuava demanant menjar (o això crèiem) cada dos per tres, i tant de dia com de nit me’l posava al pit. No hi havia horaris de cap mena. Hi havia vegades que s’hi estava enganxat més d’una hora, i resultava esgotador. Per a mi, s’entén. Perquè ell, més content que un pèsol.

Aquest estiu vam decidir posar un límit. De dia, menjaria a tot estirar cada dues hores. Si rondinava abans, el passejaríem o faríem tot el que calgués per distreure’l. I així ho vam fer. Jo tenia feina per fer, i en podia fer ben poca. Entre les cada cop més freqüents maratons de pit i el remugar sovintejat del Quim de fil musical, poc temps tenia per a mi. I és clar, continuava dormint (és un dir) a intervals de dues hores o menys. Però ho engaltava. Diguem que si no estàs disposat a trobar-t’hi, no tinguis un fill. I ves per on, el Quim resulta que és un belluguet que no para quiet ni un segon. No sap caminar encara, però sembla que hagi de fer tard a tot arreu. Al bressol tranquil? Ni pensaments! Ben aviat va decidir que el bressol era un invent absurd que algun empresari s’havia empescat amb finalitats estrictament comercials. Dormir? A qui li interessa dormir, amb tants objectes, plantes, persones, cançons que ofereix el món? Adormit, de ben segur que es perdria algun espectacle interessantíssim!

Així que vam poder, el vam asseure a una petita hamaca. Sens dubte, s’hi conformava millor que al bressol, on es rebel·lava tot el que podia i més. L’hamaca no era la panacea, però sí que suposava una lleugera millora de la nostra qualitat de vida, perquè des d’allà, mig incorporat, pot tafanejar més, estar més distret. I veies el Quim aliè a tot, fort com un roure, i content com unes pasqües. I amb aquells ullets i aquell somriure que omplen tant i que fan que li ho perdonis tot, tot i tot.

[@more@]

Tweet

Ahir ens vam descuidar de donar-te un altre argument perquè et decideixis a tenir fills: que seria una veritable llàstima no donar continuïtat als vostres gens!

(Nota: Avui el Quim s'ha despertat a dos quarts de quatre de la matinada, i fins a les quatre no ha tornat a adormir-se…)

[@more@]

Tweet

20 de juliol

El marit sol·lícit em fa de taxista perquè jo pugui presumir de nen a la feina. I a la feina, per cert, aires de canvi (encara no sé si per bé o per mal).

21 de juliol

La Tere i el Josep han trepitjat merda aquests últims dies. Mentre tot va tornant a lloc, els envio un petó ben fort.

22 de juliol

Paella i arròs negre a la Barceloneta amb els amics. I el Quim fa bondat! Al vespre carreguem les maletes al cotxe. Amb tants trastos del nen hi cabrem, nosaltres?

23 de juliol

Primera piscineta de l'any, i el marit em fa el dinar. A la tarda, el Quim dorm, el marit llegeix, i jo treballo.

24 de juliol

Feia 11 mesos i 20 dies que no em visitava la senyora de vermell. I durant tot aquest temps, tampoc no l'havia trobada a faltar, la veritat.

25 de juliol

El Quim es remulla els peus a mar per primer cop! Ni s'emociona, ni s'espanta. L'estiu que ve, però, segur que sí que s'emociona o s'espanta.

26 de juliol

Sant Joaquim. L'onomàstica, no el meu fill.

27 de juliol

Matí: Si en feia, de temps, que no tastàvem els crusanets farcits de xocolata d'aquesta pastisseria!

Tarda: Mira, fill. Aquests d'aquí són francesos. I els d'allà, gavatxos.

28 de juliol

Al Quim no li dóna la gana d'adormir-se… Que no, que no i que no. Els ulls, oberts com dos fars.

29 de juliol

I desembarca la meva sogra, amb prou previsions per si un cas arriba la tercera guerra mundial.

30 de juliol

Ho sento, amor meu: sóc la reina del sudoku!

2 d'agost

La nit del lloro…

3 d'agost

Quina fresqueta més bona, aquesta nit!

4 d'agost

Si tornen a discutir sobre si anar a dinar o a sopar, o sobre si anar aquí o allà, em llanço pel balcó.

5 d'agost

Vam trigar gairebé dues hores a aconseguir que s'adormís, amb la preciosa música de fons d'una cantant que estava molt lluny de la Shakira que li agradaria ser, amb un repertori compost majoritàriament d'èxits d'estiu caducats. Per sort, el Quim ha aguantat adormit cinc hores seguides. Tot un rècord!

6 d'agost

De tres quarts de sis a les set, despert. Buf! A les vuit, despert de nou. Sort que la iaia se l'ha endut i he pogut dormir un parell d'horetes més… Al vespre, tornem a casa.

7 d'agost

Anem a un conegut centre comercial (a El Corté Inglés, vaja) a comprar una capsa de plàstic per desar-hi roba. Quan en sortim, plou. Els pares responsables i previsors posen la bombolla de plàstic als cotxets dels seus fills. Però jo m'haig d'esperar a la porta dels grans magatzems mentre el pare de la criatura va a buscar-la a casa…

8 d'agost

Si de tu pogués canviar alguna cosa, només una, ja sé què demanaria.

9 d'agost

¡Seré tu amante bandido!

10 d'agost

Estic fregida. Fregida, fregida, fregida.

[@more@]

Tweet

Aquest any les vacances arriben d'una manera especial: amb el Quim i una baixa de maternitat sota el braç. Altres anys hi havia el dia D, el dia que podia donar per inaugurades les vacances, però enguany queda tot barrejat, difuminat, amb l'arribada del Quim a l'abril. Amb el nen a casa, continuo treballant, tot i que a un ritme menor: vaig avançant feina les estones que ell m'ho permet (hi ha feines pendents per les quals la baixa de maternitat no compta). Des de fa uns dies tinc un portàtil nou que m'ho ha facilitat una mica, perquè em permet treballar al menjador de casa amb el bressol a la vista. Seran unes vacances curioses. Descansaré, però també faré feina. I seran les primeres amb un fill.

 Tinc ganes d'anar a la piscina. Tinc ganes d'estar-me al llit al dematí amb el meu marit i el Quim. Tinc ganes de llegir-me unes quantes novel·les. Tinc ganes de beure orxata i menjar gelats. Tinc ganes que algú altre cuini per a mi.

I voldria no haver d'enllestir l'estudi que hauré de lliurar al setembre, i no haver de pensar en la tesina que fa massa temps que arrossego. Però què hi farem, tot no pot ser.

[@more@]

Tweet

Tinc una fotografia de quan era petita molt bonica. Hi sortim jo i el meu avi Jaume, que som en unes escales de pedra d’un parc en un dia assolellat. Dec tenir un any i mig. Estic dreta i miro cap endavant, a la càmera, somrient, amb els meus cabells rossos una mica rinxolats i un vestit rosa. El meu avi m’agafa de la mà i em mira somrient, mig ajupit. És una foto molt tendra.

 Ara el petit és el Quim, i ja té les seves primeres fotos. El Quim a la meva panxa, el Quim dormint, el Quim amb els avis, el Quim badallant, el Quim rient, el Quim als meus braços, el Quim en braços del seu pare, el Quim amb els nostres amics, el primer bany del Quim, el Quim enfadat, el Quim amb la seva cosina...

Quan sigui gran, quina de totes aquestes serà la que ell es mirarà com jo em miro la meva?

[@more@]

Tweet