Escriure

Quan era petita, de gran volia ser Sebastià Sorribes, perquè m’ho passava pipa amb les seves novel·les infantils, com les entranyables El zoo d’en Pitus, Viatge al país dels lacets o La cinquena gràcia de Collpelat. Més endavant va venir Joaquim Carbó i les seves La casa sota la sorra o La casa sota el gel. I després tants altres, perquè afortunadament, a casa sempre hi ha hagut llibres. Penso en el meu pare mirant-me de cua d’ull i comentant: “Aquesta nena no llegeix llibres, els devora!”. I també recordo la meva germana petita, demanant-me que juguéssim juntes i rondinant perquè jo me la treia de sobre si estava immersa en qualsevol lectura.

La meva afició d’escriure, doncs, neix de la meva afició als llibres. Esperava amb candeletes els concursos de Sant Jordi de l’escola i l’institut, perquè em brindaven una ocasió fantàstica per escriure. També em vaig presentar a altres certàmens literaris, generalment del barri, i vaig esgarrapar-hi algun premi. Alguna vegada, presa de l’eufòria per una novel·la que m’havia entusiasmat, prenia la determinació fulminant d’escriure’n alguna de similar, si bé mai no anava més enllà d’unes quantes ratlles o uns quants esquemes, perquè em quedava encallada. Ja més grandeta, només dos projectes van començar a prendre cos. Un era un poemari amb un fil argumental amorós de teló de fons. I l’altre, un recull de contes que tenien la intenció de dibuixar amb perfils força definits personatges que resultessin propers. De fet, un dels contes que anava en aquesta línia el vaig arribar a presentar a un premi juvenil convocat per La Magrana, i me’l van publicar i tot, inclòs en el recull de contes guanyadors de les diferents categories. Poemes esparsos i contes mig embastats d’aquests dos projectes encara són en un calaix de casa, en un estat de letargia indefinit i probablement infinit. Després d’això, el meu marit, quan encara no ho era, em va enredar en un espectacle de petit format que tenia com a plat fort els arranjaments de cançons populars catalanes per a guitarra de Miquel Llobet. La meva feina era intercalar entre les peces textos originals que tinguessin a veure amb la lletra de les cançons. No passaran a la història de la literatura ni de lluny, però allà han quedat, redactats amb urgència per un termini inajornable, però també, per què no dir-ho, amb una espurna d’il·lusió.

I llavors… llavors la Bel em va descobrir els blogs. En tenia un de fantàstic, deliciós, que malauradament fa poc vaig trobar clausurat. Li n’hauré de demanar explicacions, perquè em tenia subjugada. A més del seu, em vaig aficionar a llegir assíduament el del vigilant del far i el de la Roser Iborra, perquè tracten les paraules amb la cura i l’afecte que es mereixen. Va ser aleshores que em vaig decidir a obrir-ne un. Vaig pensar que seria una bona excusa per tornar a escriure, ni que fos una mica. I aquí continuo, més d’un any després. Vull pensar que el meu Tercer segona també va donar una empenteta a l’Albert, la Marta, el meu marit i la Cris perquè encetessin els seus blogs respectius, tot i que l’Albert acabés tancant la paradeta i la Marta s’ho estigui plantejant. La Cris fa poc que ha començat la seva aventura, però m’agrada veure la constància i l’entusiasme que hi posa; m’ensumo que el seu blog no serà pas flor d’un dia. Per la seva banda, el meu marit l’utilitza bàsicament per escriure en moments d’il·luminació metafísica. Ah! I em descuidava en Xevi, que des que vam plegar de la Facultat estava desaparegut. I de l’Eloi.

Sé que tinc familiars, però sobretot amics, que em llegeixen. I no us ho negaré, em fa contenta, i alhora em ruboritza un puntet, que segueixin els meus escrits. El blog s’ha convertit, una mica, en un pont de paraules entre ells i jo. Paraules que potser, d’una altra manera, qui sap on pararien.

[@more@]

Tweet